Els infants poden presentar patologies similars a les dels adults si bé algunes són específiques i més freqüents: Podríem dividir les malalties oftalmològiques de la infantesa en congènites i adquirides. – Congènites: Sortosament les alteracions congènites dels ulls són poc freqüents i llur gravetat té a veure fonamentalment amb el període en que es produeixin. No és el mateix que la afecció tingui lloc durant el procés de formació de l’ull (abans de les 12 setmanes de gestació) que desprès, durant el desenvolupament d’aquest. Poden afectar qualsevol part de l’ull però farem esment de les més freqüents: –Cataractes congènites: les opacitats congènites del cristal·lí es poden localitzar en qualsevol part d’aquest i depenent de llur extensió i densitat poden ésser més o menys greus. Les opacitats poc importants i que amb prou feines comprometen la visió no cal tractar-les però sí vigilar-les perquè algunes d’elles poden empitjorar amb el pas del temps. Tanmateix, les opacitats molt denses requereixen un tractament quirúrgic urgent, doncs d’això depèn que es desenvolupi o no la funció visual de l’ull. Unes de les caues més freqüents de cataractes congènites són les virasis contretes per la mare durant els tres primers mesos de gestació i de manera particular la rubèola.

–Ptosi Palpebral: La ptosi palpebral consisteix bàsicament en que la parpella superior es troba més baixa del que hauria d’estar. És deguda a un mal funcionament del múscul elevador de la parpella, el qual no té la força suficient per a aixecar-la. A més de l’aspecte antiestètic que produeix, també pot ocasionar un important trastorn funcional si cobreix la pupil·la. En aquest cas la intervenció quirúrgica serà urgent puix que compromet el normal desenvolupament visual de l’infant.

–Obstrucció congènita de les vies llagrimals: Al voltant d’un 4% dels nadons té una obstrucció congènita de les vies llagrimals (veritables “canonades de desaigua” de les llàgrimes). L’obstrucció pot ésser unilateral o bilateral. La conseqüència de l’esmentada anomalia és que el pacient presenta epífora contínua (ull plorós) i, amb freqüència, infeccions de repetició. Moltes d’aquestes es resolen de forma espontània però, quan no és així, cal procedir a un sondatge de la via per tal d’esquinçar la membrana responsable de l’obstrucció i solucionar definitivament el problema. –Afeccions retinals: Algunes malalties infeccioses que la mare pugui patir durant els primers mesos d’embaràs poden afectar diverses parts de l’ull inclosa la retina. Aquests focus d’infecció retinal poden ésser més o menys greus depenent del lloc on s’estableixin. Així doncs, no serà el mateix que el focus infecciós se situï a la perifèria de la retina que si ho fa a la part central on el compromís visual serà més important. Entre les causes més freqüents cal destacar la toxoplasmosi materna.

–Trastorns de la motilitat ocular: L’absència, la fibrosi o un trastorn de la innervació d’algun múscul extraocular pot provocar una alteració congènita de la motilitat dels ulls amb l’aparició d’una desviació en alguna posició de la mirada.

Existeixen també afeccions hereditàries entre les que convé destacar la retinosi pigmentària. – Adquirides: Els infants poden presentar el mateix tipus de patologies que els adults llevat, òbviament, de les lligades a l’edat. Entre les més freqüents podem esmentar: –Defectes de refracció: És el tipus de patologia més freqüent en l’edat infantil. Des que naixem i durant els tres primers anys de vida es produeixen canvis a les diferents estructures de l’ull que tenen com a finalitat que no existeixi cap defecte de refracció. Així, per exemple, la longitud axial de l’ull passa de 17 mm a 24, la còrnia s’aplana i el cristal·lí modifica la seva forma i volum. Quan per qualsevol raó no s’acompleixen algunes d’aquestes adequacions sorgeixen els defectes de refracció. La hipermetropia és el defecte de refracció més freqüent en la infantesa i cal considerar-lo fisiològic quan la potencia no supera les dues diòptries. La miopia escolar se sol iniciar a partir dels 7 anys (tret de la miopia evolutiva degenerativa que pot començar abans) tenint una tendència a augmentar fins als 18. L’astigmatisme produït generalment per una deformitat de la còrnia es pot combinar amb els dos anteriors. Si desea saber si su hijo ve bien, realice este sencillo test. –Estrabisme: La pèrdua del paral·lelisme dels ulls sol afectar al voltant d’un 3% de la població i el seu inici, en el 95% dels casos, té lloc abans dels 4 anys. Per a més detalls vegeu el capítol anterior d’aquest mateix apartat. –Conjuntivitis al·lèrgica: Si bé es poden presentar conjuntivitis de qualsevol tipus en la infantesa (víriques, infeccioses, etc.) les al·lèrgiques són les més recurrents i les que requereixen un tractament més continu. Moltes vegades cal la participació d’un al·lergòleg per a determinar-ne la causa.