L’estrabisme és la pèrdua del paral·lelisme dels ulls. La desviació pot ésser cap endins (estrabisme convergent) cap enfora (estrabisme divergent) o vertical (cap amunt o cap avall). La causa de l’estrabisme és multifactorial i encara ara en desconeixem molts dels factors desencadenants. El que sí és cert és que al voltant d’un 97% son de causa funcional, és a dir sense cap lesió orgànica cerebral. La resta acompanya malalties neurològiques, metabòliques, vasculars o malformatives del sistema nerviós central.

L’estrabisme pot aparèixer a qualsevol edat. L’estrabisme en la infantesa acostuma a aparèixer abans de l’any d’edat en la major part dels casos. Els estrabismes tardans (per damunt dels tres anys) solen ésser deguts a problemes de refracció no corregits (sobretot la hipermetropia). El cas és que una vegada establert, no desapareix de forma espontània.

El símptoma més aparent és la desviació, la qual constitueix el signe d’alarma que obliga els pares a consultar l’especialista. Tanmateix la desviació porta, en sí mateixa, una sèrie de conseqüències “no visibles” que convé comentar. La primera d’aquestes és l’ambliopia o ull gandul (l’ull desviat és anul·lat per tal de no veure-hi doble) i la segona és la pèrdua de la visió binocular i conseqüentment de l’estereopsi. Aquestes alteracions són més greus com més precoç és l’edat d’aparició de l’estrabisme.

L’estrabisme no es pot prevenir però és molt important la detecció precoç per a tractar-lo el més ràpidament possible i intentar revertir les conseqüències abans esmentades en el paràgraf anterior. En aquest sentit rebem un gran ajut per part dels pediatres que són els qui tenen un contacte més continuat amb els infants, que coneixen perfectament aquesta patologia i els deriven amb promptitud a l’oftalmòleg. En qualsevol cas, i com a norma, tots els infants (encara que els pares no notin res) haurien d’ésser explorats per un oftalmòleg als tres anys i en els casos que existeixin antecedents familiars d’estrabisme o ull gandul, encara més aviat.

No existeix un tractament estàndard per a l’estrabisme malgrat que podem establir un algoritme terapèutic. En primer lloc cal descartar un defecte de refracció i si existeix és imperativa la prescripció de vidres correctors. Si hi ha ambliopia, aquesta s’ha de tractar pels diversos mètodes disponibles en funció de la seva gravetat (oclusió, penalitzacions, etc.). En darrer lloc caldrà procedir a intervenir quirúrgicament en tots aquells casos en que la desviació origini un defecte estètic suficientment apreciable. El tractament de l’estrabisme és llarg i requereix vigilància durant molts anys. Malauradament la cirurgia s’ha de repetir en un 30% dels casos. La raó d’aquest nombre tan elevat de fracassos és deguda a que el cervell de l’infant estràbic no sempre accepta com a bona la posició que induïm amb la cirurgia i té tendència a portar l’ull novament a la posició primitiva.